22 de set. 2010

LA POESIA ÉS ARREU. L’ART ÉS UN ACTE DE LLIBERTAT

“Jo no sóc un artista, sóc un poeta. Ara bé, la gent es pensa que els poetes només han de fer versos. I tanmateix hi ha persones que han fet de la seva vida un acte poètic. Algú que no recordo va dir “la poesia és com l’electricitat, que és a tot arreu”. El que s’ha de saber és copsar-la. A tot arreu hi ha poesia.”  Joan Brossa.


La Rierada arriba a Les Borges per fer de la poesia un acte de llibertat que s'escampi i penetri als carrers, a les cases, a la gent ...  La Rierada no és de ningú i és de tothom. No es tanca en un sol escenari. La Rierada necessita, convida a la participació. Tu ets poesia, deixa't anar. Escriu poesia. Dibuixa poesia. Recita poesia. Canta poesia.

Saps que hi ha un arbre que t'espera? És l'arbre dels poemes. Viu a la plaça de la dona. Està despullat. Tu el pots vestir de poesia. Tots el podem vestir de poesia. Corre la veu, explica-ho. La propera setmana escriurem poemes, dibuixarem poemes, i els portarem a l'arbre per vestir-lo. I l'arbre els mostrarà al poble, i com l'electricitat arribarà a tots els racons.

RECORDA: L'arbre dels poemes està despullat. Tu el pots vestir. La poesia és un acte de llibertat. Deixa't anar.

7 comentaris:

Anònim ha dit...

La poesia és arreu. I arrel. I tronc, branques, fulles.

Òscar

Isabel ha dit...

Cada raig de llum,
la lluna de setembre,
els estels entre el fum
i qualsevol lleu espurna
són versos d'un poema
per cantar la dolcesa
de la nostra Terra.

I l'arbre nu ha de ser cau de lectura,
i cada poesia, un penjoll de natura,
una fulla que brama,
la veu al vent que es desplaça,
l'art col·lectiu a la plaça...

Rierada ha dit...

Moltes gràcies Isabel. El teu poema penjarà de l'arbre com una part important d'aquest art col·lectiu a la plaça.

onatge ha dit...

Us desitjo una bona Rierada i que el desbordament sigui per la set de l'esperit i l'ànima...


CALIU PER LA NUESA.


Avui reposes

i vius en

el teu silenci.


Destil·les il·lusions

en l’almívar de

la teva soledat...


Mires l’horitzó

i el cor et

batega en la

llunyania.


Avui tens

una barca

sense rems

i tot un mar

per anar endavant.


Pensa que la rosa

és bonica perquè

té espines.


Pensa que ets

flama del gran foc,

del foc de la vida.


Tens la força

de l’ara i aquí.


La rosada

dóna vida

als teus sembrats

interiors.


Ets sensible al

temps de lluna.


Avui et sents

acompanyada

però estàs sola

per retrobar el

teu camí i

la drecera.


La felicitat

està dintre teu.

Avui en la flama

de cada espelma

hi veuràs una

il·lusió encesa.


Al viatge

de la vida

de vegades

hem de donar

un cop de timó,

malgrat que

ens sembli

que naufraguem

en la tempesta...


Avui et sents

al bressol

de la fragilitat,

i és que la vida

és fràgil, per

això és el gran

tresor que no

té preu...


Estimar no

té sinònim.

Ningú no

pot plorar per tu,

però tu sí

que pots compartir

vida, felicitat

i que la llàgrima

sigui el somriure

de viure, i la carícia

el caliu per la nuesa...

onatge


Des del far una abraçada.
onatge

Rierada ha dit...

Gràcies també, onatge, per aquest mar de poesia. L'arbre ja comença a tenir vestits.

onatge ha dit...

Isabel, l'arbre agrairà el teu caliu.

Des del far una abraçada.
onatge

Isabel ha dit...

Rierada, gràcies! i feliç setmana poètica...

onatge, no hi ha millor faristol pels nostres versos. Així, seran de l'aire, del sol, de la lluna i de tots els lectors...